Tenim un dia i poc més per a descobrir aquesta magnífica ciutat, la que més em va agradar a mi de tot el viatge. Així que ens alcem prompte, esmorzem en una cafeteria i comencem la ruta a peu des del Loop. Aquest és el centre financer i porta el nom de loop (llaçada) per les línies de tren elevat que l’envolten.
Comencem la ruta pel Chicago Board of Trade, un edifici d’art déco de 1930 on es compra i es ven (o s’especula) amb els cereals. Precedeix l’entrada una estàtua de Ceres, deessa romana de l’agricultura...
... i està decorat amb un símbol que a mi em recorda a Lost!
Continuem el passeig per LaSalle Street ...
... i fem una aturadeta a Rookery, no gens espectacular per fora però amb un atri preciós. L’entrada fins ací és gratuïta.
Passejant pels carrers ens trobem sense esperar-ho amb un mercat de productes de proximitat en una plaça, amb moltes panotxes de blat i verdura que té molt bona pinta.
La veritat és que després de vore la quantitat de mercats que hi ha amb productes d’agricultors de la zona amb menjar de qualitat arribes a la conclusió de que si els americans no mengen bé i sa és perquè no volen! Bé, doncs, després de la reflexió, continuem passejant, passem per baix d’una parada del metro...
I arribem a l’Art Institute de Chicago (www.artic.edu), un museu que destaca sobretot per la selecció de pintures impressionistes i neoimpressionistes. Nosaltres no entrem, només el mirem per fora.
No deixa de sorprendre el pas elevat dels trens per enmig dels gratacels!
Tornem a acostar-nos fins al Millennium Park, ara amb una altra llum. A les dues fonts, ara hi ha molts xiquets jugant al mig de l’aigua, i nosaltres amb la jaqueta (d’entretemps, però amb jaqueta) ben posada! Cada volta que les veig m’agraden més.
Arribem al The Bean, i torem a fer fotos, ara sense el contrallum.
Passem pel davant del Cultural Center – després tornarem a visitar-lo ...
... i baixem pel carrer Washington ...
...passant per sota les vies del tren...
... disfrutant dels detalls dels edificis...
...fins arribar a l’Hotel Burnham, un allotjament de luxe, considerat el precursor del disseny dels gratacels moderns i on va estar vivint el dentista del mafiós Al Capone (habitació 809).
Baixem encara més pel carrer Washington, girem pel Clark Street fins arribar a la Daley Center Plaza, amb una escultura al mig de Picasso.
Per sorpresa trobem allà a la vora un concert gratuït de jazz.
Just al davant hi ha este edifici, la seu central de la Primera Església Metodista Unida. Curiós.
I al costat, una escultura de Miró: “The Sun, the Moon and One Star” (El Sol, la Lluna i una estrella).
Si continues endavant pel carrer Clark, hi ha una altra escultura curiosa. Es diu Monument with Standing Beast, però sembla ser que la coneixen com a Snoopy en una liquadora.
Avancem ara pel carrer Randolph, on estan els teatres.
On trobem un anunci de turisme a Barlcelona!
I tornem a arribar a Cultural Center, l’antiga biblioteca de Chicago. Es pot entrar gratis, i val molt la pena per la decoració preciosa d’algunes de les seues sales. Cal destacar la vidriera de la cúpula i els mosaics.
Continuem passejant per l’Avinguda Michigan, plena de gratacels.
Fins a arribar al riu, amb un pont amb uns relleus si més no curiosos.
La imatge des del riu és molt bonica, perquè l’aigua verda contrasta amb la blancor i el vidre dels edificis construïts a la seua riba.
A l’altre costat del riu Chicago es troba el Wrigley Building, un edifici d’un blanc exagerat.
I al costat, el Tribune Tower, un edifici que imita el gòtic, i on en una de les seues parets hi ha pedres d’edificis famosos, com el Taj Mahal o el Partenó.
Enfront hi ha unes altres escultures:
Fem una paradeta a una taverna famosa a menjar unes hamburgueses. És la Billy Goat Tavern diuen que ací es va iniciar la maledicció dels Cubs de Chicago, un equip de beisbol. Sembla ser que el propietari del bar va voler entrar a l’estadi amb la seua mascota, una cabra, però no el van deixar. Enfadat, va llençar una maledicció i des de llavors el seu equip ostenta el rècord de derrotes. Ara es un bar fosc i amb aire carismàtic, decorat amb cartells de beisbol i amb algun habitual curiós.
Continuem pujant per la Michigan Avenue on veiem un dels típics quioscos dels EEUU.
I anem passejant per una zona bàsicament comercial.
A l’avinguda de Chicago girem a la dreta fins arribar a la Water Tower (la torre de l’aigua). És un símbol de la ciutat, perquè és l’únic edifici que va sobreviure al gran incendi que va assolar la ciutat el 1871. Segons s’explica, una vaca va pegar-li una patada a un fanal en un estable. El foc va estendre’s ràpidament per tota la ciutat i va deixar unes 90.000 persones sense casa. Les autoritats es van plantejar, llavors, nous mètodes de construcció utilitzant l’acer. Això va ser la llavor dels gratacels. El primer es va construir a Chicago el 1885.
Molt a prop està el Museum of Contemporary Art (www.mchicago.org), que justament hui (dimarts) és gratuït i on s’exposen obres d’artistes com Andy Warhol o Cindy Sherman. Entrem i peguem una volteta. Hi ha una exposició temporal on es juga amb la llum i els colors que és molt interessant.
Es pot anar a l’observatori a la planta 94, o pujar a pendre una copa a la planta 96. Per a accedir-hi, hi ha entrades diferents, cal fixar-se, perquè hi ha ascensors directes. Pots menjar en un restaurant bastant bastant pijo, i fer un còctel o una cervesa contemplant les bones vistes de la ciutat. Molt recomanable.
Hem d’acabar d’aprofitar el dia a la ciutat així que fem una passejada pel passeig a la vora del llac. Hi ha una pista on es pot anar en bici o a córrer – amb molta afluència d’esportistes - i en algunes zones han fet una platja artificial, amb el seu xiringuito i tot!
Pugem més del que volíem, però és que hi ha poca connexió entre el passeig i la ciutat perquè ho separa una via ràpida de cotxes. Finalment podem creuar i caminant desfem el camí, però ara pels carrers més cèntrics. Passem per davant d’on estava la Primera Mansió Playboy, que avui és un bloc d’edificis.
Està en un barri bastant residencial, amb cases molt boniquetes, algunes amb jardí. Finalment, i molt cansats, arribem al Giordano’s, un dels llocs més famosos per a menjar. Es tracta d’una pizzeria on fan la típica Chicago Pizza. La cosa funciona així, fas cua, demanes (com si fora menjar ràpid), t’esperes amb un número que t’han donat fins que et criden. Llavors seus a taula i et serveixen això:
Amb les forces recuperades el nostre llarg dia a la ciutat del vent (li diuen així perquè a l’hivern bufa molt fort!) encara no acaba. Amb el metro anem fins a un barri més allunyat del centre, al Green Mill, un dels locals més famosos per a vore jazz, ja que era un dels favorits d’Al Capone. És molt agradable perquè t’asseuen a unes tauletes baixes amb estovalles blanques i pots degustar un Dry Martini mentre escoltes bon jazz. Molt i molt recomanable.
Després del concert, ara ja sí molt cansats, anem directes a l’hotel a dormir.
Per als que no ho conegueu, els Cotswolds són una de les zones més
boniques d'Anglaterra (o almenys de les que jo conec). Poblets preciosos de
pedra, carreteres estretes pel mig de camps de cultiu, xicotetes esglésies
antigues... Ens va encantar. En aquesta zona hi ha mil milions de llocs a
visitar, així que, com que només teníem un dia, vam llegir la informació de què
disposàvem, vam preguntar recomanacions i ens vam fer una ruta del que ens
interessava vore més.
