EEUU - Niàgara - 2n Dia / Amish Country - 1r Dia

Marxem de la visita llampec al Canadà. Només hem estat una vesprada però jo trobe que ja és suficient per a vore les cascades del Niàgara. L’eixida del Canadà és fàcil, ens toca un policia bastant "gilipollas", que es burla de nosaltres perquè no pronunciem prou bé “Chicago” i li diu a David que als EEUU ell no es diu així, sinó Deibit. Bé, de tot hi ha d’haver en el món.

La propera parada és l’Amish Country, una zona a l’estat d’Ohio on viuen molts amish. Així que tornem a creuar el riu Niàgara...

... i tot i que al principi semblava que ens faria bon temps, doncs torna a diluviar...

Menys mal que no dura massa i prompte podem disfrutar dels paisatges de l’Amèrica interior amb els camps de cereals immensos, i els cels que no s’acaben mai.

Abans, però, hem de passar per Cleveland, una ciutat industrial al nord de l’estat, a tocar del llac Eire. No hi hauria res a comentar, perquè no ens vam aturar, si no fora perquè no sé com vam acabar passant per un barri marginal. La cosa va ser que amb el cotxe vam començar a vore que cada volta les cases eren pitjors i pitjors i pitjors, fins que el panorama semblava d’una peli americana d’un barri “xungo”, amb carrers plens d’escombreries, cases destrossades amb vidres trencats, i tios amb pinta de molt xungo amb dessuadora amb la caputxa sempre posada. La veritat és que feia bastant impressió i una miqueta de por. Prompte, però, les cases van tornar a anant millorant, fins que vam arribar a la zona de la Universitat.

Després d’ixir de Cleveland ens dirigim cap a l’interior, cap al sud, cap a les zones més rurals. Ací les carreteres s’estretixen, creixen els camps de conreus i veiem més sovint pallers.

Després d’una parada per a dinar en una zona comercial arribem a Millersburg, un dels pobles que concentra més població amish. Arribem i és un dissabte per la vesprada, així que no hi ha massa a fer. Decidim pegar una volta per a vore com és la població. Començant pels jutjats...

... amb una escultura al davant dedicada a Washington...

als carrers, que semblen del llunyà oest!

... a les casetes de pel·lícula...

... una església...

Els carrers estan deserts, som els únics que passegem i en algunes cases ens miren una miqueta raro.

Així que pillem el cotxe per a pegar una volta per la zona. És quan veiem la primera mostra amish!

És un carruatge que circula com si res pels carrers del poble. Pot ser cal explicar una miqueta qui són els amish. Són els descendents d’holandesos i suïssos que van immigrar al segle XVIII als EEUU fugint de la persecució religiosa. Són cristians menonites que viuen aïllats del món exterior i mantenen costums antics, de l’època que van emigrar. S’ha de dir que hi ha diferents grups, i alguns són més conservadors, per dir-ho d’alguna manera, que d’altres, per exemple, alguns accepten l’ús de maquinària per a treballar al camp i altres no.

A la zona on anem hi ha una gran comunitat d’amish provinents de Suïssa, i fan fins i tot festivals recordant el seu origen. La veritat és que la zona és molt agradable, hi ha molts camps de cereals, vaques i cases i pallers tradicionals.

Tornem a trobar-nos passejant més gent amish (no hi ha fotos, perquè em feia cosa fotografiar-los com si foren monos de circ, així que només vaig fer algunes fotos als carros i a les cases) i també més carruatges. Van per la carretera, com un cotxe més, però es posen cap a un lateral per a no molestar massa. I és curiós, perquè vas trobant-te per la calçada excrements de cavall.

Després de pegar moltes voltes per la carretera anant a 20 per hora tornem a Millersburg.

I anem a sopar a un dels bars que hi ha al poble, pot ser l’únic que hi ha obert. Dues coses que ens sorprenen: una és que tenen estrella! L’altra és que hi ha aquest cartell a la porta:

Sense més a fer en un poble desert, tornem a l’hotel que també té molta història.

D’estil victorià, va acollir el primer hoste el 1847. Se suposa que té una taverna i restaurant, però el dissabte per la nit i el diumenge estan tancades. Llàstima. 

EEUU - Vermont - 2n Dia / Niàgara - 1r Dia

El dia s’alça plujós i és una llàstima perquè abans de marxar volíem vore els preparatius del voltant de la casa perquè se celebrava una boda al jardí. Així i tot, i amb el perill d’acabar plens de fang, peguem una volteta!

El viatge fins a Niagara Falls (les Cascades del Niàgara), és llarg. Ara, com ja vaig apuntar en la preparació del viatge, potser buscaria un lloc intermig per a parar, descansar i vore alguna cosa. Són moltes hores de només autopista i el trajecte es fa molt pesat. Més, si dilúvia, com ens va passar.

El paisatge és molt diferent del de Vermont. Hem tornat a entrar a l’estat de Nova York i tot és més pla. Continua, però, sent molt humit i ens anem trobant al llarg del viatge rius, llacs i molta vegetació.

Per fi arribem a Buffalo, la ciutat dels Estats Units on estan les cascades. Tothom ens ha aconsellat que creuem a la banda canadenca, que és des d’on es tenen les millores vistes. Buffalo tampoc és una ciutat amb massa per vore, per no dir quasi res. Així que la creuem seguint les indicacions per anar al Canadà.

Deixem les coses a l’hotel i ràpidament anem cap a on estan les cascades. En són 3, situades al riu Niàgara que connecta els llacs Eire i Ontàrio, just a la frontera entre els EEUU i Canadà. I només puc dir que sí que són impressionants. El nostre hotel (Michael’s Inn) queda una miqueta apartat de la zona turística, però està a un no res a peu. Això ens permet anar descobrint les cascades poc a poc. Primer la cascada americana:

I després ja les dues:

La canadenca, la del fons, és la més espectacular.

Tenim sort i el temps millora! Ja no plou així que decidim fer una passeig amb el Maid of the Mist (www.maidofthemist.com), uns vaixells que t’apropen als peus de les cascades. El preu és car, uns 30$ els dos) però val la pena.

Després de molt poca cua et donen uns impermeables blaus i ja pots pujar a l’embarcació. Molt divertit, rius molt, perquè et vas aproximant a les pedres de baix de les cascades i fa molta impressió! A més, t’arremulles bastant!

Després de l’excursió i tot i l’impermeable tinc tota la màniga banyada, però les imatges són impressionants.

A banda d’aquesta excursió en vaixell, també en pots fer una altra que et porten caminant pel costat de les cascades. Deu ser molt xula, però nosaltres no tenim temps a fer-la. Així que continuem el passeig per a vore ara les cascades des de dalt. La dels Estats Units és la cascada més xicoteta i recta. A baix hi ha moltes roques, que van caient per la força de l’aigua. De fet, les cascades van retrocedint cada any.

És una zona molt turística. Està plena d’hindús i d’espanyols, la majoria parelles ja siga joves o més majors. Pels turistes que des de fa anys s’aproximaven a vore aquestes meravelles, els governs dels EEUU i el Canadà van decidir comprar els terrenys de la vora d’esta zona del riu i protegir-los. A la zona canadenca han fet un passeig i uns jardins plens de flors i, com no, esquirols.

Però, com deia, la cascada de la part canadenca, que li diuen també Horseshoe Falls (Cascada de la ferradura), és molt més espectacular perquè és molt més gran i ampla.

Conforme anem acostant-nos les meues ulleres no deixen d’estar brutes de la humitat que hi ha a l’ambient. I quan ja arribem just al punt on trenca, et quedes amb la boca oberta de la impressió que fa! 

És com si fóra un riu tranquil, i de sobte, la gran caiguda!

La veritat és que no et canses de mirar-les, però finalment anem a buscar algun lloc per a sopar. Niagara Falls és com si fora un gran parc d’atraccions. A tot arreu on ens assomem és caríssim i bastant cutre-turístic. Acabem en un restaurant que diuen que fan carn a la brasa. Però el resultat és bastant negatiu, les costelles que deien en salsa barbacoa són amb ketchup (estic seguríssima) i ens peguen una clavada bastant considerable.

Després de sopar ja s’ha fet fosc, així que tornem a acostar-nos a les cascades que ara ja estan il·luminades amb llums de colors que a mi no m’acaben de fer el pes.

Tornem passejant a l’hotel per a descansar. L’hotel és bastant cutrillo, de fet, quan entrem, la primera impressió és que és un hotel de cites. Se suposa que diu que té vistes a les cascades, però el que es veu del balconet és açò:

Té les parets amb paper pintat negre amb flors i pòsters de la pel·lícula Allò que el vent s’endugué. Però el millor de tot és el jacuzzi en forma de cor envoltat de miralls que hi ha al costat del llit. Com no podia ser d’una altra manera, l’omplim i el disfrutem.

Després a dormir, que demà tornarà a ser un dia molt llarg.