Marxem del país dels Amish sense haver disfrutat tant de l’estància com haguérem volgut. Alguns consells si és que voleu anar. Penseu que el diumenge és dia de descans i oració, i per tant hi ha molts restaurants i atraccions que estan tancades. Els dissabtes per la vesprada també és mal dia, perquè també tanquen. Així que millor planificar-ho millor. Una ajuda és esta web, que vam descobrir estant allà: www.visitamishcountry.com Tens totes les atraccions (com visitar granges amish), horaris, hotels, restaurants... El que vulgues. També cal dir que a esta zona hi ha algunes reserves d’indis mohicans, que pot ser val la pena visitar. Nosaltres no vam tindre temps. Deixarem tot això per a una pròxima visita.
La pròxima parada – i l’última – en el nostre viatge és Chicago. És també una distància molt llarga, així que ens alcem matí i després de comprovar que tot està tancat el diumenge, marxem cap a Illinois.
El dia està amboiregat, i li dóna a tot el paisatge un aire molt particular.
Fa una miqueta de respecte anar per les carreteres, i més pensant que et pots trobar un carruatge darrere qualsevol revolt, però els cotxes van a tota hòstia, i fins i tot ens piten per a que accelerem el ritme.
Finalment deixem enrere la boira i tornem a disfrutar de les carreteres rectes, estretes i envoltades de camps.
Pots trobar-te carruatges amish fins gairebé eixir de l’estat d’Ohio. Després desapareixen del tot, almenys, per on anem nosaltres. Després de parar a esmorzar entrem a l’estat d’Indiana, un estat bàsicament agrícola. I això es veu en el paisatge. Potser no s’aprecia en les fotografies, però fa la sensació que els cels són eterns, que no s’acaben mai, perquè tot és molt pla i no veus l’horitzó. Em va agradar molt tot i passar només en cotxe.
Després d’un viatge molt tranquil, d’una parada a un Walmart (mare de déu, en quines mides venen les salses, congelats.... a la meua nevera no caben!!) veiem a la llunyania Chicago!
Comença a créixer el volum del trànsit i és que és l’entrada a la tercera ciutat més gran dels Estats Units, amb 2’7 milions d’habitants, que creix fins als 9’5 milions si es té en compte l’àrea metropolitana.
Així que després d’una miqueta d’estrès i de que el GPS es tornara una miqueta boig, arribem a l’oficina on hem de tornar el cotxe. Està molt a prop de l’hotel, a la zona central de Chicago, la coneguda com a Loop. Deixem les maletes a l’hotel i anem a tindre el primer contacte amb la ciutat començant pel Millennium Park, un parc molt nou, inaugurat el 2004. El primer que veiem són aquestes curioses fonts, les Crown Fountain, dissenyades per l’escultor català Jaume Plensa. Es tracta d’uns cubs de 15 metres d’alçada on es van projectant diferents cares. Dels seus llavis a voltes ixen xorros d’aigua, com si foren gàrgoles.
El més famós del parc és el conegut popularment com a The Bean (el fresol) i oficialment com a Cloud Gate (la porta dels núvols). Es tracta d’una escultura de metall on et pots vore reflexat a tu mateix, així com l’skyline de la ciutat.
Una de les coses que més ens va agradar va ser un escenari de disseny al davant d’una gran esplanada de gespa. S’estava celebrant un concert gratuït a l’aire lliure i estava ple de famílies amb xiquets fent pícnic.
Un pont en forma de drac passa per damunt d’una de les vies ràpides de Chicago i connecta Millennium Park amb Grant Park.
Després de pegar una volta ens dirigim cap al Loop, en concret anem a les Sears Tower. Era l’edifici més alt del món fins que a finals del segle XX les Torres Petronas a Malàisia el van superar, tot i que continua sent el de més alçada dels EEUU. A la planta 103 té un observatori des d’on es tenen unes vistes privilegiades de la ciutat. Les entrades valen uns 17$ i acostuma a haver-hi cues (http://www.the-skydeck.com/). Nosaltres no en trobem massa, i prompte podem pujar fins a l’observatori en un ascensor que tarda només 70 segons en arribar fins al pis 103.
S’està fent fosc i les vistes de la ciutat i la zona – tota tota tota plana – són espectaculars.
Els turistes s’acumulen sobretot a unes zones de l’observatori on hi ha una espècie de cub de vidre que ix de l’estructura de l’edifici i sembla que estigues volant a moolts metres d’altura!
La llum va canviant i no es pot deixar de fer fotos, és una vista que impressiona molt.
Després d’haver fet totes les fotografies possibles i més, baixem, sopem en un bar del loop, i valorem si anar o no a vore un concert de jazz. Estem cansats així que ho deixarem per a l’endemà!
