dilluns, 18 de juliol de 2011

EEUU - Nova York - 8è Dia / Boston - 1r Dia

És l’últim dia a Manhattan però encara ens queden moltes vacances pels Estats Units en una ruta de 7 dies més que farem. La primera parada, després d’eixir de la gran poma és Boston, a Massachusetts. Serà una ruta en cotxe i parant un o dos dies als llocs triats, és a dir, a Boston (Massachusetts), Bennington (Vermont), Niagara Falls (Ontario - Canadà), Millersburg (Ohio) i Chicago (Illnois).

Després de fer la maleta i mirar que no ens deixem res, paguem i anem a buscar el cotxe. Tenim la reserva feta a través d’Hertz, que és amb qui acostumem a llogar els cotxes, també a Barcelona. Supose que si busques més pots trobar companyies més barates, però no hem tingut mai cap problema amb ells, els cotxes sempre estan impecables i és una de els poques que et deixa agarrar un cotxe a una ciutat i tornar-lo a una altra. Així que, com deia, anem a l’oficina de lloguer que està molt a prop d’on tenim l’hotel.

El lloguer és ràpid i fàcil. Només comproven el número de reserva i que tinguem el carnet de conduir en regla. Nosaltres ens havíem tret el carnet internacional, per si de cas, però ni tan sols ens el demanen. Llavors anem a buscar el cotxe a l’aparcament. És immens! Bé, la veritat és que en relació amb els que hi ha als Estats Units, és tirant a xicotet, però per a nosaltres és el més gran que mai hem llogat. I és automàtic, cosa que tampoc havíem tingut mai. El primer que fem abans d’ixir de l’aparcament és comprendre com funcionen les marxes. La “R” és fàcil, la marxa enrere. La “P”, és la de pàrking, la que el deixa en punt mort. Però hi ha dos més, la “N” i la “D”, que no acabem d’entendre la diferència. Així que toca mirar el llibre d’instruccions del cotxe! Poc després, i una volta fetes les comprovacions sense ixir de l’aparcament, comença el road trip!

La primera complicació és el transit de la ciutat. Per a tirar cap al nord hem d’ixir de Nova York pel Bronx. Tenim GPS, o Tom-Tom, que ens va indicant per on tirar, però hi ha moltes entrades i ixides, passos elevats, i gent anant a tota velocitat! Molt estressant, tant, que no hi ha cap foto. Tardem molt en ixir de la ciutat, més del previst, però finalment ja agarrem l’autopista cap a Boston.


Quan tenim fam decidim parar en una àrea de servei que s’anuncia. No es tracta d’un àrea com les d’ací, que pares hi ha un restaurant i tendes, sinó que ixes de l’autopista i hi ha diversos edificis amb restaurants diferents: pizzeries, hamburgueseries, mexicà.... En triem un i mengem una de les millors hamburgueses que mai hem provat, amb la carn sucosa i tendra! Els plats són immensos, tant que no te’ls pots acabar. Però un dels bons costums dels Estats Units és que pots demanar que et posen en una carmanyola les sobres.

Una volta amb la panxa plena reprenem el camí. Ens anem guiant del GPS a qui li hem marcat que ens porte pel camí més ràpid. Així que entre grans, rectes i amples autopistes, envoltades de boscos verds...



... llacs...



... arribem a Boston!



És la ciutat més gran de Nova Anglaterra amb 600.000 habitats, i també és una de les més antigues, fundada el 1630. Per la seua història, ací es pot trobar la primera escola, la primera universitat, el primer parc públic, la primera biblioteca pública, el primer diari de les colònies i el primer metro del país. Com deia, té dues de les universitats més importants del país, la Harvard i el Massachusetts Institut of Technology (MIT). Tot això, ho anirem veient!


Ens allotgem a l’hotel Buckminster, construït el 1897, dels primers que hi van haver en la zona de Boston. Té cert encant de les cases antigues, però bé, pot ser li cal una actualització. Això sí, els preus són bastant assequibles i es troba a prop del que volem visitar.



Just al costat de l’hotel està el Fenway Park, l’estadi de beisbol més antic dels Estats Units (de 1912), seu dels Boston Red Sox, un dels equips amb més història. No hem vist mai beisbol i teníem curiositat, així que abans de vindre als Estats Units vam comprar per internet dues entrades! El partit comença a els 7 de la vesprada, així que mentre fem temps anem a pegar una volta pels voltants de l'estadi. Està ja ple de gent i nosaltres estem cansadets, així que prompte acabem en un bar d’esports. Es veu que, segons ells mateixos posen en un rètol, és el segon millor dels país. La veritat és que és immens i molt ben preparat per que pugues seguir els esports còmodament des de qualsevol punt, perquè està ple de butaques i pantalles gegants. Amb una cervesa a la mà, seiem i disfrutem del moment.



Un ratet abans de que comence el partit tirem ja cap a l’estadi. Entrem sense cap problema, comprem un hot-dog i busquem els seients assignats que resulten estar en la pitjor zona de l’estadi, però què volíem, eren els més barats! Estem a la part més alta de la graderia de baix, en uns seients de ferro. Tot l’estadi està molt ple i a la nostra zona es troben alguns turistes com nosaltres i molts xiquets. Un ambient molt agradable.



El partit comença puntual amb un minut de silenci en memòria del senador Ted Kennedy, germà del president assassinat John Fitzgerald Kennedy, que havia mort just el dia abans després d’una llarga malaltia. Tots els jugadors es posen en renglera i tothom dret per a homenatjar-lo.




De seguida comença el partit que enfronta els Boston Red Sox contra els Chicago White Sox. Coses curioses a destacar. Primera, molta gent passa bastant del partit, i va menjant parlant o demanant coses per a comprar. Ara sí, quan hi ha un cop important, tot el món sap què està passant. Dos, cada volta que ix un de l’equip local a batejar, tot el món coreja el nom cridant i això deixa vore quins són els jugadors més estimats. Una altra, hi ha molts venedors que no paren d’anar amunt i avall. Pots comprar des de mans per a animar, a xofes o a hot-dogs acabats de fer! I com que les fileres són molt llargues, el venedor dóna al de la primera cadira el que tu has comprat i es va passant de mà en mà fins que t’arriba. I el mateix, però a l’inrevés, amb els diners.




I una altra amb les que més vam riure. Cap a la meitat del partit canten tots la cançó “Sweet Caroline”, i la canten i ballen tots amb coreografia!!



Nosaltres no entenemm massa del joc, així que amb l’ajuda del marcador que hi ha al fons del camp, anem esbrinant què és el que està passant.



Al final guanyen els de casa, fan una altra tanda de cançons i nosaltres, juntament amb els altres turistes, fem les fotos de rigor!



El resum de l’experiència, el beisbol és avorrit, molt avorrit des del meu punt de vista, però val la pena només per vore i viure l’ambient que es respira. Cansats, anem cap a l’hotel, on el soroll de la festa de la victòria encara dura una estoneta. I és que el carrer està ple de paradetes de camises i records dels Red Sox i de gent cridant, cantant, bevent i, també un, tocant el bongo!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada